Potser recordareu, els qui vareu ser a la Festa del Bassegoda del 2021, que es va organitzar una “Passejada sobre la vida dels maquis… a càrrec d’en Gustinet”.
Per afrontar la inseguretat que em va agafar davant el repte vaig desenterrar tots els llibres sobre la guerrilla antifranquista que tenia per casa. I enmig de tots, en va sortir un que ni recordava: “Tren Correu 1.104. El darrer viatge del Quico Sabaté i els seus quatre companys” d’en Joan Ventura.
El primer que em va cridar l’atenció és que, contradient la idea que m’havia fet sempre de que el grup d’en Quico va creuar la frontera, direcció sud, per l’Hostal de la Muga (potser induït pel “Romanço del Quico Sabaté” del bo d’en Jaume Arnella), l’autor del llibre afirmava que el 30 de desembre de 1959 va passar pel corriol de la Fita 540.
Confesso que era el primer cop que en sentia parlar d’aquest pas de frontera: l’Hostal de la Muga era un lloc massa emblemàtic com per qüestionar-me que hi podia haver altres camins a la zona per passar d’un costat a l’altre. De fet deu ser una percepció força compartida: això explicaria que, passant per l’Hostal, hi trobem plaques que recorden el seu pas i que s’organitzin tot sovint caminades rememorant el darrer viatge del guerriller i els seus companys.
En tot cas, el llibre d’en Joan Ventura, editat l’any 2010 en commemoració del 50è aniversari dels fets que es recorden, era prou detallat sobre el recorregut. Detallat i argumentat a partir de documentació policial i d’entrevistes amb gent que encara guardaven records del que va passar entre el 28 de desembre de 1959 i el 5 de gener de 1960 quan en Quico va caure mort pels trets de la Guàrdia Civil i el Sometent a Sant Celoni. Cal dir que, la nit del 3 al 4 de gener al mas Clarà, també van morir assassinats per trets de la Guàrdia Civil en Francesc Conesa, l’Anton Miracle, el Roger Madrigal i en Martín Ruiz.
La publicació és una relació continuada de noms de llocs, poblacions, masos i racons que dibuixen la línia del que, segons l’autor, va ser el recorregut a peu d’en Quico i el seu grup des de que van sortir de Montalbà (Vallespir) fins que, en Sabaté ja tot sol, va arribar a Fornells de la Selva (Gironès).
Vaig assumir el repte de fer tot el traçat. I, ja posats, compartir-ho per qui tingui ganes de fer-ho. No us avorriré amb detalls de com s’ha fet tot plegat. Però sí que m’agradaria comentar alguna de les sensacions que m’ha generat l’experiència.
D’entrada en Quico Sabaté, per evitar de passar per llocs habitats i especialment on hi havia casernes de la Guàrdia Civil, dibuixa un recorregut que no seria el més directe. Però sobre el terreny, al llarg de tot l’itinerari, t’agafa un sentiment de que, amb els més de seixanta anys que han passat, l’entorn ha sofert una enorme transformació: despoblació, especialment travessant el Bassegoda; boscos sense gestionar i que han ocupat antics conreus; corriols perduts (tot i que molts apareixen a la cartografia); molta carretera asfaltada on abans eren camins de carro; i masies que encara aguanten tot i que sovint no compleixen la seva funció primigènia, transformades ara en cases de turisme rural, de colònies o segones residències. Però, també cal dir-ho, encara hi ha pagesos, gossos que borden, bestiar, tractors i ferralla al costat de masos que respiren activitat i autenticitat. No està tot perdut!!!
Gairebé són 120 quilòmetres que ens porten dels racons més salvatges del país, que correspon a la primera part que ens duu al Casot de Falgars, sota la Mare de Déu del Mont; fins la realitat metropolitana del segle XXI, amb el seu punt àlgid passant pel costat de l’Espai Gironès en el tram final del viatge. Una mena de baixada als inferns després d’haver començat a caminar sortint d’un pessebre com és Montalbà.
Pels mil·lennials que els hi sigui complicat visualitzar com podria ser el país als anys seixanta hi ha una aplicació a la web de l’Institut Cartogràfic i Geogràfic de Catalunya que compara imatges aèries d’anys enrere amb el que tenim avui.
Eviteu, però, obrir-la en un dia que tingueu l’estat d’ànim decaigut perquè les comparacions són doloroses. Una mica com em passa a mi quan trobo imatges meves de fa 40 anys…
Una darrera cosa. Pels qui feu servir el Wikiloc: el conjunt del recorregut s’ha dividit en 7 trams que tenen l’encapçalament de “El darrer viatge del Quico Sabaté”. El criteri ha estat que tinguin un bon accés amb qualsevol tipus de vehicle.
En fi, si mai algú s’anima a fer el recorregut ja m’ho sabreu dir.