L’estiu és un bon moment per intentar fer alguna escapada al Pirineu i aquest no n’ha estat una excepció. A finals d’agost, quan la calorada semblava que ja havia passat, vàrem agafar rumb al massís del Néouvielle ( que vol dir de neu vella i malauradament n’hi queda ben poca neu, i en occità Nhèuvièlha o Nèu vielha). La meteorologia no pintava clara del tot, però hi anem de cap.
Tot comença agafant el tren cap a Girona, on m’espera en Jordi, i seguim fins a Manresa on ens espera en Marc i ja enfilem direcció al túnel de Bielsa. Arribem a la presa de Cap-de-long quan comença a fosquejar. Aparquem i ja no mourem més el cotxe en tota la setmana, un luxe. Tenim clar que volem fer l’endemà, el temps pinta bé i ens n’anem a dormir amb ganes d’escalar.
Amb les primeres llums agafem els trapaus i anem cap al peu de la via “A la recerca del temps perdut” que ens portarà fins al cim del Pic Ramoun. Una via equipada per dalt, amb prou assegurances tot i que agafem el material que diu la ressenya. El cap de 2 h i poc som el peu de via, escalem fins al primer “seguro” i veiem que no és la via, un pitó enlloc d’un parabolt. Desgrimpem i ràpidament trobem la nostra via. Els llargs es van succeint tot i que es nota que l’han obert per dalt i el traçat no és evident. Però seguir els parabolts ho facilita molt. Arribem al sisè llarg i un parell de parabolts enmig d’una placa llisa i molt dura en desconcerten una bona estona, fins que ho esquivem i sortim per on toca. Però la següent reunió tampoc la trobem fins que arriba el tercer de la cordada i avisa’t la busca i la troba. Els llargs se succeeixen enmig de roca bona, un ambient i unes vistes pirenaiques excel·lents. Arribem a dalt el pic Ramoun amb unes grans vistes i bon temps. Baixem fent un parell de ràpels fins a la tartera. Un cop a la tartera anem amb compte d’anar a trobar el pas del gat i no perdre més desnivell del necessari, per sort trobem unes fites que ens hi porten.
Arribem al nostra camp base, furgo amb cuina i llits, tot un luxe. Però la cirereta del pastís és gràcies a la Marie de d’Houga que ha instal·lat un lavabo públic que en fem un ús intensiu durant l’estada, des d’aquí moltes gràcies. El temps pinta que serà ventós els pròxims dos dies, per tant, els aprofitem i fem dues vies llargues a 5 minuts del cotxe i prou arrecerades. Vies molt boniques, tot i que sempre cal portar algún ferro. S’anomenen: Carpe Diem i l’Insostenible lleugeresa del ser.
Dijous pinta un dia mogut, segueix marcant molt de vent i potser amb algun ruixat a la tarda. Sortim en direcció al pic Ramoun però força abans ja trobem el peu de via, 1h d’aproximació. Entrem i fem el primer llarg que comparteix amb una altre via, però quan és el moment de fer la nostra via un núvol amençador darrera nostra ens fa agafar la via que està més equipada per si hem d’abandonar enmig de la tormenta. Tenim sort i no acaba arribant el núvol ni la tormenta, però si molt de vent, fet que fa que la via tingui un xic més d’ambient i alegria. Aquell dia escalem la via Raisin de l’Ours. Baixem i arribem al cotxe amb tota la tarda per davant poder ben reposar.
L’endemà volem fer la cresta Ferbos al cim dels 3 consellers i tot seguit fer la cresta dels 3 consellers fins al cim del Néouvielle i volem poder triar bé el material que portem i no carregar més del que toca: Una corda, algun “friend”, 4 cintes, 2 reunions, 2 asseguradors i poques coses més.
Sortim amb les primeres llums del dia, després d’un vespre amb pluja i una nit ventosa. La previsió del temps diu que millorarà, per tant cap amunt. Fem l’aproximació sense cap ensurt. Arribem al principi de cresta Ferbos. Una cresta bonica entretinguda i amb bona roca, fem quatre llargs assegurats, però la resta cadascú a la seva. Anem xerrant, gaudint de la companyia i de les vistes. Primer el vent apreta, però de mica en mica va afluixant. Arribem a dalt de 3 consellers al cap de 2h15min de cresta i ja no fa vent. Comencem la cresta dels 3 consellers i amb menys d’una hora som a dalt. Aquí comença una llarga baixada per la tartera, desviant-nos per no perdre alçada i passem per un coll que ens porta al pas del Gat sense perdre desnivell.
Un cop arribem al cotxe, entrepà de luxe i agafem el cotxe i cap a casa! Bé, jo agafo el tren i cap a casa. Ells l’endemà al matí per terres baixes encara faran una última via. Mai en tenen prou!
